...entre fangs de l'absurd groc o la constància dels folls...

21/7/07

Aquest poema escrit en un mocador
romandrà en l’aigua i el detergent
de la bugaderia
i mutarà
més enllà de la xarxa de clavegueres
d’aquesta fosca ciutat nostra
que ens empeny a estimar
per no saber-nos sols.

Parlarà dels meus plors
i de l’olor de la incertesa,
de la taca de bitter
que, mirant-te, vaig abocar,
llàgrimes vermelles
sobre aquell marbre escalfat per l’estiu
sobre aquelles pedres d’aquell pati
que compartírem en secret.
No sé res de microbiologia,
però m’alegra creure
que el microplàncton absorbirà
aquestes restes de tinta tan sentida
i que la cadena tròfica les farà seves
en el cicle perpetu.
M’alegra creure que potser, i només potser,
te les farà arribar
durant aquella existència tan volguda i enyorada
pels esperits rebels que som.

Aiguader,
poema XXVIII del 2002

1 comentari:

Anònim ha dit...

He viscut deu dies en una claveguera i només em resten tomàquets esquifits.

Clara