acarona una veu i beus del pou de l'aigua folla, del pou de l'infinit...
s'acosta volant una capsa amb veus del bosc proper, d'aire verd fosc
i s'escolta una veu-paraula del dibuix de llapis blau suau, com pòsit d'un refrec, d'un esglai
i es feble,
tot.
Nap
anell
gris fort
l'ànec s'esborra de la llista
la llista
la sorra
somriu
i visc de l'escalador de muntanya, brut o perdut, però atent amb la sincronia del gest que no s'esborra d'un cel, encara, de tota imaginació sempre present. Cruel alhora.
tc
avui, a la tarda, tard,
disposat a menjar una poma groga he vist un calamar que reia com embogit, i ell menjava pernil.
tc
bufa,
gosar a no gosar
esquinçant una tela de raons
on el blau invoqui a un nou llampec de glassons
on un London sigui possible
i
no ratllo la ment
ni la saliva.
tc
Aquest poema escrit en un mocador
romandrà en l’aigua i el detergent
de la bugaderia
i mutarà
més enllà de la xarxa de clavegueres
d’aquesta fosca ciutat nostra
que ens empeny a estimar
per no saber-nos sols.
Parlarà dels meus plors
i de l’olor de la incertesa,
de la taca de bitter
que, mirant-te, vaig abocar,
llàgrimes vermelles
sobre aquell marbre escalfat per l’estiu
sobre aquelles pedres d’aquell pati
que compartírem en secret.
No sé res de microbiologia,
però m’alegra creure
que el microplàncton absorbirà
aquestes restes de tinta tan sentida
i que la cadena tròfica les farà seves
en el cicle perpetu.
M’alegra creure que potser, i només potser,
te les farà arribar
durant aquella existència tan volguda i enyorada
pels esperits rebels que som.
Aiguader,
poema XXVIII del 2002
pots fer quelcom per trobar el bitllet de tornada a Arcadia o Ítaca o al país dels conills, ja no sé on...
o la pols o el regust de sàlvia
enmig d'arbres escapçats per la por
la sang de verds cremats
la sang
la nuesa
de vells neguits
velles proses de grans homes
homenots de sal
també
i el viatge turc.
tc.
